http://gaiaacogimiento.org/
A la sessió de hui, hem tingut una xarrada sobre les famílies d’acollida.
En primer lloc, diferenciar entre acolliment i adopció.
L’adopció és donar-li al menor, un allar per sempre, sense tornar amb la seua família, i convivint amb la seua nova família per sempre.
I, Acolliment és, traure als menors dels seus entorns, els quals no son els més adequats per a ells, i donar-los un allar fins que el seu entorn, és a dir, la seua família, es recupere, millore i/o canvie.
Hi ha diverses formes d’aconseguir traure al menor del entorn perjudicial on es troba:
-
Acolliment familiar
-
Acolliment residencial
-
Adopció Nacional o Internacional.
A la sessió la classe va participar molt activament. Jo en particular, tenia el dubte de saber què passava amb aquest menors quan ja no ho hi eren. I la resposta va ser la que m’esperava però no la més bonica.
Els xiquets/etes que estan a l’acolliment familiar, poden arribar a un pacte i potser es quede allí, però no és el més habitual i, a banda, eixa no és la política de l’acolliment, ja que, l’acolliment es sols una residència temporal per al xiquet mentre la seua família millora. Els que es troben a l’acolliment residencial, s’intenta, moltes vegades, que es queden però tampoc es l’habitual. Per tant, els que es fa és que aquestes personetes es tornen als seu entorn natiu.
No és la idea que més m’agrada perquè igual l’entorn del xiquet encara no s’ha recuperat i portser torne a patir, però, és cert que des de l’acolliment se li donen unes pautes i instruccions per a poder defensar-se a la vida ell assoles.
Hi ha diferents tipus d’acolliment:
•
El de emergència (6 mesos màxim)
•
Temporal (màxim 2 anys)
•
Permanent (sense previsió però mai és per sempre)
Nombrar també que els menors tenen contacte amb les seues famílies (supervisada), o al menys és una de les coses que se volen aconseguir, ja que no es tracta de llevar-li el fill a ningú sinó de evitar que patisca les conseqüències que els adults del seu entorn tenen però amb la idea de torna a casa quan siga un bon allar. I dir, també, sempre que l’ambient familiar natiu siga favorable, el menor pot passar els caps de setmana o períodes de vacances amb la seua família.
Destacar, cosa que em pareix importantíssim remarcar, és que, l’acolliment, no està per cobrir les necessitats de la família que vol acollir, ni és un fet per cobrir el temps mort, NO. És un tema molt seriós que tampoc ha de provocar-nos llàstima. Encara que és dur, a l’hora de l’acomiadament. Però, ja no sols l’acomiadament, sinó tot el procés i temps que eixe menor estiga a una casa, ha de ser per donar-li una pautes de disciplina i per a donar-li altra visió, positiva, de la vida. I, quan siga hora, acompanyar-lo amb la seua família.
REFLEXIÓ:
- A les xarrades vaig aprendre moltíssimes coses que no havia entès mai. Vaig
saber la diferència entre l’acollida i l’adopció.
- Va ser una sessió motivadora, interessant i sobretot: ÚTIL.
- De totes les matèries que es donen al grau, cap ens havia parlat d’aquest
tema... la llàstima és que tan sols hem pogut gaudir d’una xarrada en 4 anys
que suposadament dura el grau.
